Massu Sentí, cap de l’Àrea d’Arqueologia i Museus. M. I. Ajuntament de Dénia

A principis de juny rebíem una notícia sorprenent. Joaquín Sánchez Navarro, geòleg dedicat a l’estudi i investigació a les Illes Balears de pedreres per a extracció de molinets, majorment d’època islàmica, ens comunicava la localització d’una pedrera d’aquestes característiques al terme municipal de Dénia, en el preciós i preat paratge que s’estén més enllà de l’Aiguadolç. Aquest jaciment, d’un gran interès arqueològic, per no ser massa freqüent al nostre àmbit, serà inclòs, en breu, en l’Atlas des Meulières Europeénne, de la mà del geòleg.

Els llocs d’extracció d’aquestes pedres de molí, les pedreres de pedra de molí, en superfície o subterrànies, es troben per milers arreu Europa i constitueixen una classe notable de patrimoni, en relació amb la Història de la Cultura Material i l’Arqueologia de la Producció, interessades a la caracterització de la vida quotidiana, les relacions socials i econòmiques i a la reconstrucció dels processos no sols de la producció, sinó del comerç i del consum, així com de l’impacte ambiental (Giannicheda, 2001).

La profusió de jaciments d’aquestes característiques ha ocasionat la construcció d’una base de dades creada pel Centre National de la Recherche Scientifique de França, el CNRS, una de les principals institucions de recerca del món, amb un ample reconeixement internacional per l’excel·lència de les seues investigacions. La base de dades Meulières.eu o Millstonequarries.eu, compta amb 1.114 entrades susceptibles de ser consultades sense restriccions i on serà introduïda la nostra referència, que tot seguit reproduïm en el format de l’esmentada base de dades i subscrita pel geòleg Joaquín Sánchez Navarro.

Des de l’Àrea d’Arqueologia i Museus del M. I. Ajuntament de Dénia, hem encetat les gestions pertinents per introduir aquesta “pedrera de pedra de molí” en el Catàleg de Béns i Espais Protegits del Pla General Estructural, amb la categoria d’EPA, Espais de Protecció Arqueològica, que suposa un nivell de protecció INTEGRAL per al jaciment. Igualment, s’han iniciat accions encaminades a incloure el jaciment en el Sistema Valencia d’Inventaris del Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

• Alacant, Dènia, Les Rotes
• Pays/country: Espagne —- Espanya — Spain
• Région/Region: Comunitat Valenciana, Alacant
• Département/Department:
• Commune/County or Municipality: Dènia
• Lieu-dit/Place name: Les Rotes
• Propriétaire/Ownership: públic
• Propriétaire actuel/Present owner: Demarcació de Costes – Medi Ambient i Litoral
• Propriétaire ancien/Former owner:
• Période d’exploitation attestée/Certified date: Época medieval

Description du site/Site description:

El jaciment s’hi troba en una eolianita d’edat quaternària, constituïda per bioclasts calcaris de gra mitjà-fi (0,5 – 2 mm de diàmetre) cimentats, amb carbonat càlcic que fossilitza un paleorelleu de calcàries del Terciari en la zona de les Rotes, a l’est de Dénia. Aquestes eolianites, conegudes localment com “pedra tosca”, s’estenen des dels voltants del restaurant Ca Nano fins a la cova Tallada, en quatre àrees que han estat explotades per a l’extracció de carreus de construcció. Els materials terciaris de la base són calcàries amb intercalació d’argiles, circumstància per la qual és de suposar que les moles extretes pogueren contenir algunes restes d’aquests components.

La molera és del tipus dispers, model MO-2A d’Anderson. S’han identificat uns 20 alvèols de moles extretes i s’observen algunes fallades on no ha estat acabada l’extracció. L’espessor explotat màxim observat és de 40 cm i l’àrea d’extracció és d’uns 10 m de llarg i uns 3 m d’amplada, àrea en la qual va haver-hi un intent d’extracció de carreus. Presumiblement, les altres àrees d’extracció de carreus, inclosa la cova Tallada, podrien haver estat inicialment moleres per a l’obtenció de molinets manuals d’època islàmica, com succeeix en llocs de Balears i altres del nord d’Àfrica (cova d’Hèrcules).

Les moles obtingudes tenen entre 45 i 55 cm de diàmetre i una d’excepcional, de 70 cm. Tot i que l’elevada erosió marina ha desdibuixat el diàmetre real, les empremtes de les ferramentes de tall i alçat de les peces, presumiblement es realitzaren amb un solc d’uns 4-6 cm en V oberta a l’exterior i l’alçament mitjançant corona de punts.

Els materials són pedres arenoses amb restes fòssils i bioclasts calcaris amb poca matriu i ciment calcari, que dóna lloc a materials de color blanc-groguenc, de gra fi, rodat fortament i dissolts i recristal·litzats parcialment.

• Type de meules produites/Millstone type: moles manuals/molins d’aigua
• Production/Production: unes 30 moles
• Aire de diffusion de la production/Spread of the production: local
• Précisez/Define :
• Protection du site, mise en valeur, conditions de visite/Measures of protection and valorisation, visiting conditions: Accés des del mirador de les Rotes.
• Bibliographie/Bibliography:
• Sources remarquables/Noteworthy sources:
• Auteur de la fiche/Author of the entry: Joaquín Sánchez Navarro
• Fiche mise à jour le/Updated: 2023-04-03

L’explotació de les eolianites quaternàries a la zona de Dénia-Xàbia i altres indrets del litoral de la Marina Alta, especialment Benitatxell, ha assolit al llarg dels segles dimensions històriques. Ha estat una activitat tradicional des d’almenys l’època romana, que aplega al punt més àlgid al llarg dels segles XVI-XVIII. La importància d’aquests dipòsits d’eolianites quaternàries o tosca deriva de la gran abundància al nostre litoral i de la seua fàcil explotació, tradicionalment emprats per a l’obtenció de pedra destinada a la construcció. El seu ús és intensiu a la comarca des d’època romana fins al segle XIX tant en l’arquitectura urbana civil, militar i religiosa com per al bastiment d’estructures pròpiament rurals com ara ermites, torres defensives i de guaita, alqueries, pous, ponts, séquies, sénies i riuraus, entre d’altres manifestacions. Durant el segle XX el seu ús ha decaigut degut a una sobreexplotació que ha propiciat la protecció generada cap aquest tipus de dipòsits litològics. L’ús de la pedra tosca fou substituït a finals de segle XIX per una moda nova, l’ús de pedra calcària i, després, per materials de construcció moderns. Actualment és molt apreciada la reciclada d’antigues construccions.

Al terme municipal de Dénia, l’ús de la pedra tosca per al bastiment d’edificis està testimoniat des d’època romana altoimperial, on és una constant en l’edilícia de Dianium. El seu ús és present en les construccions de l’Hort de Morand, al pla immediat al nord del turó del Castell, solar de l’antiga ciutat romana i es constata en un sector de domus del segle II, més a l’Est. La pedra tosca és també present en un importantíssim complex periurbà constituït per horrea, del que s’han individualitzat almenys deu edificis d’aquestes característiques que conformen el portus. L’edilícia altoimperial es caracteritza per l’ús de la pedra tosca de tres formes fonamentalment: com a maçons en la construcció de paraments; com a reforçament en els angles de les edificacions, en brancals i llindars; i en forma de grans carreus, opus quadratum, per a bastiment de murs de contenció i abancalament.

En època islàmica continua utilitzant-se la pedra tosca com a material de construcció, encara que és menys habitual l’ús de l‘aparell de carreus grans. Es considera que molts dels materials emprats per al bastiment d’estructures urbanes i defensives de Daniya, la medina islàmica, procedeixen de la ciutat romana que, lliurada a l’abandó, faria les funcions de pedrera d’extracció de materials de construcció, circumstància ben constatada al jaciment. És de destacar que a l’època islàmica la pedra s’utilitza sobretot en el bastiment de fonaments, atés que els alçats dels paraments es realitzen mitjançant la tàpia o tabiya, tot incloent els sistemes defensius hui ben caracteritzats en determinats trams, com ara els llenços oriental i occidental del Raval Gran de la Medina, el Fortí. Al castell, les estructures pròpiament islàmiques, com ara la torre del Mig o les portes de la Vila o de l’Alcassaba, presenten carreuons de pedra tosca que es corresponen amb la modulació característica islàmica.

A l’època medieval cristiana, la ciutat es trasllada a l’interior de l’albacar islàmic, el castell, que es reforça per albergar i protegir la nova vila. Paradigma d’aquesta refortificació són determinades torres, com ara la del Consell i la Roja, entre d’altres, que es basteixen amb carreus i elements de tosca amb les marques característiques dels pedrapiquers. En les remodelacions successives de la fortalesa en resposta als distints episodis bèl·lics com ara la pirateria barbaresca o la Guerra de Successió, està igualment present la pedra tosca.

L’ús de la tosca és habitual també en l’arquitectura civil, urbana i rural, i en la religiosa, i està present en la sala nova del Consell, ara l’ajuntament, i en els arcs de les façanes de la ciutat renaixentista i moderna, així com en altres manifestacions del món rural, fins avançat el segle XIX en què s’imposa la pedra calcària de la mà dels pedrapiquers de la Xara. Esment especial mereix l’arquitectura gòtica religiosa. Són les ermites de Sant Joan, Santa Llúcia i Santa Paula, disseminades en enclavaments pròpiament rurals i construïdes entre els segles XIV i XV. Es tracta d’edificis d’una sola nau, de planta rectangular, amb coberta a dues aigües, originalment de fusta, sustentada per arcs apuntats constituïts per dovelles de tosca, presents també als arcs dels accessos, en brancals i cantoneres.

Així com són abundants i diversos els estudis sobre els dipòsits d’eolianites quaternàries del nostre litoral i el de les Balears, al voltant de les pedreres no hi ha cap estudi d’àmbit local ni comarcal que se n’ocupe de la localització i tipologia, i de les tècniques d’extracció, elaboració i usos. No obstant, hi ha constatades un sèrie de pedreres d’ús històric, de la majoria de les quals no es pot inferir l’àmbit cronològic d’explotació. Una d’aquestes se situa a l’àrea denominada La Faroleta, per contenir la Faroleta Antiga, que va emetre llum d’enfilació entre 1861 i 1914 en què es va construir la Faroleta Nova, més prop de l’espill del port. La intervenció arqueològica a les immediacions de la Faroleta Antiga, en el Raval Gran de Daniya, el Fortí, va posar al descobert una gran extensió d’eolianites quaternàries sobre les quals es bastí l’hàbitat islàmic. Aquesta formació dunar relicta és present al subsòl de bona part de la ciutat, circumstància que s’ha constatat a través de múltiples sondejos i excavacions arqueològiques. En aquest sector de La Faroleta, delimitat per la via del tren i l’actual carrer de Pintor Llorens, les estructures islàmiques cobrien la superfície dunar amb empremtes de talla, com ara ranures i cavitats per a col·locació de cunyes per a extracció de carreus, així com d’altres empremtes circuliformes resultat de l’extracció de pedres de molí o, potser, tambors de columna. Els estrats islàmics abasten els segles XI-XIII, moment que marca el terminus ante quem per a la pedrera. Així mateix, sobre aquesta superfície foren tallades una sèrie de sepultures, els aixovars de les quals, circumscriuen la cronologia als segles VI-VII, això és, l’època visigoda o tardoimperial.

Del segle XVI hi ha notícies de la pedrera de la vila, que s’estenia entre el carrer de la Mar i el camí dels Pontarrons, actualment carrer de Càndida Carbonell, pròxima a l’església i convent de Sant Antoni. D’aquesta pedrera s’extreia la major part de la tosca per a edificar, encara que molta procedia de la cova Tallada. La pedrera de la vila s’explotà en 1796 per darrera vegada, per a l’obtenció de materials per a la construcció del temple de Sant Telm. Atenent Roc Chabàs, l’àrea està ocupada per un cementeri moro amb les sepultures obertes en la referida pedra tosca i, a dir de Marc Antoni Palau, fou trobat el sepulcre d’un bisbe de Dénia (Chabàs, 1985: 39).

L’any 2005, en el transcurs d’una intervenció arqueològica a la plaça del Convent es documentaren afloraments d’eolianites quaternàries, la pedrera de la vila, amb signes clars d’haver estat tallades. Ni l’extensió, ni la claredat de les empremtes, permeteren fer més precisions. Foren també documentades dues sepultures tallades en aquests afloraments, l’aixovar d’una de les quals permet puntualitzar la cronologia proposada per Chabàs i situar-la al voltant del segle VI, en harmonia amb la proposada per l’historiador Palau.

A les Arenetes, a les Rotes, hi ha empremtes d’haver-se desenvolupat l’extracció subaquàtica de tosca. Es desconeix, no obstant, el període d’ús d’aquesta àrea d’explotació. Però és la cova Tallada el cas més eloqüent i la pedrera per excel·lència d’extracció de tosca. Situada al peu dels penya-segats del massís del cap de Sant Antoni, a ran de mar, va proporcionar els carreus i blocs per a la construcció de l’església de Sant Bertomeu de Xàbia, a principis del segle XVI, molts dels quals presenten les marques dels pedrapiquers. No obstant, l’inici de l’extracció pot remuntar-se al segle XII ateses algunes troballes d’aquesta cronologia realitzades a la cova. Una inscripció a la paret de la roca tallada, delata la visita del rei Felip III: PHILIPUS III HISP REX CAVERNAM HANC PENETRAVIT AN MDXCIX (Felip III, rei d’Espanya, va entrar a aquesta cova l’any 1599). Des de 1972, la pedrera està protegida i no es permet l’extracció.

Els dipòsits de pedra tosca més importants del litoral valencià són, però, els Muntanyars de Xàbia. Aquesta gran pedrera ha estat explotada des d’època romana fins que en 1972, igualment que a la cova Tallada, el municipi va prohibir l’extracció. El primer Muntanyar presenta les empremtes de l’extracció continuada de tosca i al vessant més meridional la gran bassa de la factoria de salses i salaons de peix. El segon Muntanyar, tot i haver estat un àrea extractiva que va destruir algunes sepultures, és una gran necròpolis que compta amb unes 900 fosses que s’estenen al llarg d’una gran superfície de més de 6.000 metres quadrats. Les sepultures foren excavades en la superfície dunar entre els segles I i VII i proporcionen molt escassos però significatius aixovars funeraris entre els que destaquen els d’època baiximperial i tardoantiga.

 

 

1. Molera de l’Aiguadolç. Foto: Joaquín Sánchez Navarro
2. Dianium. Escullera. Segles I-II. Foto: Àrea d’Arqueologia i Museus
3. Dianium. Horreum. Segles I-II. Foto: Àrea d’Arqueologia i Museus
4. La Faroleta Antiga. Molera. Foto: Àrea d’Arqueologia i Museus
5. La Faroleta Antiga. Pedrera. Foto: Foto: Àrea d’Arqueologia i Museus
6. La Faroleta Antiga. Sepultura excavada a la duna. Foto: Foto: Àrea
d’Arqueologia i Museus
7. Plaça del Convent. La Pedrera de la Vila. Foto: Foto: Àrea d’Arqueologia i
Museus
8. Plaça del Convent. La Pedrera de la Vila. Detall. Foto: Foto: Àrea d’Arqueologia
i Museus
9. Dénia, Castell. Torre Roja. Segle XVI. Foto: Àrea d’Arqueologia i Museus
10. Ermita de Santa Paula. Segles XIV-XV. Foto: Àrea d’Arqueologia i Museus