És dissabte, el personal del col·legi no treballem seguint els horaris establerts, però sí que ho fem seguint un valor molt important com és la il·lusió. Som docents i ens agrada rebre, donar i transmetre. Hui és la 1ª trobada ACARDE. ( Antics alumn@s Carmelites de Dénia) i els primers convocats de quasi dos-cents que se n’havien compromés a participar ja fan cua a la porta. El professorat i organitzadors, gent dels serveis i altres companys i companyes compromesos mirem amb alegria com els convidats fan colla i miren encuriosits a través dels petits forats que adornen la portella de ferro del Col·legi. “ com si foren pares observant els menuts en deixar-los a l’escola”. I riem. Bona senyal per ser les nou i poc més del matí i amb la panxa buida.

 

10’30. S’obrin les portes. Els convidats passen per la paradeta de recepció muntada al detall i s’acrediten. Agafen les seues credencials i se les enganxen segons gustos. És curiós com la gran majoria volen donar visibilitat al seu nom. La gent ha canviat i les mascaretes no ajuden gens ni mica a l’hora de reconéixer-nos. Hi ha antics alumnes de generacions dels cinquanta. Quasi res diu el paperet.

 

Salutacions. No sabem ben bé si serrar-nos les mans, si serà millor ajuntar els colzes, si ens abracem…la majoria són mirades de complicitat i mans alçades que van retrobant-se. Quina llàstima no poder veure les boques ben amples de bonics somriures. A la pròxima serà.

Amadeo, el director pedagògic obri la jornada amb les seues paraules d’acollida. Els visitants s’agrupen en petits grups i comencen amb els itineraris per visitar els edificis nous, els antics…Observe les mirades. Moltes ninentes dels ulls ben obertes com quan alguna cosa et fa venir gana i molts cutis comencem a aborronar-se. Alguns ulls en entrar al pavelló d’infantil s’humitegen. Les pituïtàries es posen a treballar a marxes forçades i obrin les caixetes de la memòria: llapisseres, argila, témperes, paper de dibuixar…És bonic.

Resseguint els passejos, travessem l’exposició fotogràfica i les fotos de les orles. És fantàstic adonar-se’n de quant ens agrada recordar. No sé que els passaria per la ment als nostres visitants però el silenci envaïa les colles i les mirades es perdien en anar-se’n a altres constel·lacions de la memòria.

El verd de l’hort escolar i la piscina els dóna forces per a, tot seguit, afrontar la visió de “ les uves”. L’antic edifici, tan representatiu i tan misteriós. “ Ai si eixes parets parlaren!”.

Acabades les visites, les pistes d’esport serveixen com a gran sala d’estar. És com un saló dels espills on cadascun dels antics alumnes, mestres, professors i altres companys del personal de serveis ens reflectim uns als altres i hi ha molt bon ambient, bon rotllo, complicitat. Som totes i tots Vedruna. papes, tramussos, pastissets… rialles, selfies, alguns malnoms que es recorden i que es diuen a cau d’orella…per si de cas.

 

José Miguel Cabrera tanca l’acte com a Director titular. Una vegada a casa, sents que ha faltat temps. Tot ha eixit a cor què vols. Però si em quede amb alguna imatge és la d’aquella persona major que s’ha girat de sobte quan parlava amb un professor ja jubilat. S’ha girat de sobte i sé que ha sigut per eixugar-se ràpidament una petita goteta que li relliscava per la cara. Després ha tornat a la postura original. Menys mal que no portava rímel.